dimarts, 27 de febrer del 2007
divendres, 16 de febrer del 2007
Exposicions Desembre 06- Gener 07
-Exposició col.lectiva " DelicARTessen" Galeria Esther Montoriol. C/Diputació 339, BCN. Fins mitjans de gener.
-Exposició col.lectiva " Nadal Art" Galeria Artara. C/ Rosari 18, Maó (Menorca). Fins mitjans de gener.
-Exposició col.lectiva " M. d'Art al Roser de Ciutadella" amb Galeria Art i Joc. El Roser, Ciutadella ( Menorca). Fins el 5 de gener.
-Exposició col.lectiva " Nadal Art" Galeria Artara. C/ Rosari 18, Maó (Menorca). Fins mitjans de gener.
-Exposició col.lectiva " M. d'Art al Roser de Ciutadella" amb Galeria Art i Joc. El Roser, Ciutadella ( Menorca). Fins el 5 de gener.
dilluns, 12 de febrer del 2007
Exposició " Paisatges de pas" a Artara, Maó 2006
Paisatges de pas:
Contemplar o submergir-se a l'aigua, com llegir un llibre o pujar a un arbre, estats de transició cap a una percepció del món diferent. És necessari no tocar de peus a terra de tant en tant. Jugar, recapitular, omplir l'espera.
"Cosimo mirava el món des de l'arbre; tot, vist des d'allà dalt, era diferent, i això ja era una diversió". A Il barone rampante d'Italo Calvino, Cosimo puja a un arbre i no hi baixa mai més, abandona les convencions i es crea un món propi des de l'alçada dels arbres. L'horitzó des de més amunt, però el mateix horitzó. Diferents punts de vista d'una mateixa realitat.
Març Rabal
divendres, 9 de febrer del 2007
" Pluja" 200x200, teló de fons dels Premis Ciutat de Tarragona 2004
Exposició " Mars d'Agost" a La Margarete, Ciutadella 2003
Deserts de mar ( text de Joana Hurtado per l'exposició "Mars d'Agost")
"… i l’escala de l’evasió, en aquest cas de salt"
Joan Miró
Joan Miró
L’estiu és una de les poques ocasions per gaudir de la calma, el repòs, la quietud, l’equilibri. Un agafar aire i no deixar-lo anar fins al setembre és l’agost que ens proposa la Març Rabal. Un parèntesi vital per necessari però paradoxalment mancat de vida. Un univers eteri perquè exhala aquest desig d’evasió, imbuït pel món flotant de la pintura japonesa, però alhora enigmàtic, secret de tant apartat.
Com en l’estètica de l’Ukiyo-e les escenes s’emmarquen en una realitat abstracta que pretén anar del particular a l’universal reduint-ho tot a l’essencial, mentre s’exalça allò lleuger i transitori al·ludint a les diversions més banals. Però aquí l’atmòsfera que es respira no és tan apassionant.
Els protagonistes són banyistes que no es mullen, i algun que, indecís, sembla tirar-se al mar, no ho fa de cap sinó d’esquena. Són personatges fotocopiats, sense caracteritzar, que floten per damunt d’un mar sense platja. Suspesos en passarel.les que ometen l’inici i evidencien el final, observen en silenci, amb l’excepció d’una conversa que, però, resta inaccessible, llunyana com ells. Què esperen? Què busquen? Què pensen? On són? D’on surten?
La lectura oriental l’apropa a l’obra mironiana, que entén les recurrents escales com una escapada, un voler evitar quelcom que no es menciona però que s’intueix; i al mateix temps, com la bastida d’alguna cosa en construcció. Ara bé, així com per a Miró l’escala ha de tocar sempre de peus a terra, per a la Març Rabal no. En els seus quadres l’home no s’integra en la natura, sinó que, estranger, resta prop de la frontera: un horitzó que delimita el paisatge, que el parteix en dos tipus de blaus, dues meitats d’una mateixa cosa, el mar i el cel, el ple i el buit, fins a arribar-los a confondre.
Com el desert, aquest és un espai que no genera límits, que se’ns suggereix infinit, però també és un buit on hi falta alguna cosa, on podem capbussar-nos per acabar-lo d’omplir.
No hi ha respostes, només el que veiem, com en el minimalisme, evocador i alhora indesxifrable perquè ignorem a què fa referència. La metàfora és el camí més fèrtil per l’artista, que pot dir sense explicar. Només així es pot construir un món en el que les lleis són únicament les de l’espai creat. Un espai on el buit, finalment, queda entronitzat en l’última instantània d’aquest imaginari d’estiu.
Joana Hurtado Matheu
Com en l’estètica de l’Ukiyo-e les escenes s’emmarquen en una realitat abstracta que pretén anar del particular a l’universal reduint-ho tot a l’essencial, mentre s’exalça allò lleuger i transitori al·ludint a les diversions més banals. Però aquí l’atmòsfera que es respira no és tan apassionant.
Els protagonistes són banyistes que no es mullen, i algun que, indecís, sembla tirar-se al mar, no ho fa de cap sinó d’esquena. Són personatges fotocopiats, sense caracteritzar, que floten per damunt d’un mar sense platja. Suspesos en passarel.les que ometen l’inici i evidencien el final, observen en silenci, amb l’excepció d’una conversa que, però, resta inaccessible, llunyana com ells. Què esperen? Què busquen? Què pensen? On són? D’on surten?
La lectura oriental l’apropa a l’obra mironiana, que entén les recurrents escales com una escapada, un voler evitar quelcom que no es menciona però que s’intueix; i al mateix temps, com la bastida d’alguna cosa en construcció. Ara bé, així com per a Miró l’escala ha de tocar sempre de peus a terra, per a la Març Rabal no. En els seus quadres l’home no s’integra en la natura, sinó que, estranger, resta prop de la frontera: un horitzó que delimita el paisatge, que el parteix en dos tipus de blaus, dues meitats d’una mateixa cosa, el mar i el cel, el ple i el buit, fins a arribar-los a confondre.
Com el desert, aquest és un espai que no genera límits, que se’ns suggereix infinit, però també és un buit on hi falta alguna cosa, on podem capbussar-nos per acabar-lo d’omplir.
No hi ha respostes, només el que veiem, com en el minimalisme, evocador i alhora indesxifrable perquè ignorem a què fa referència. La metàfora és el camí més fèrtil per l’artista, que pot dir sense explicar. Només així es pot construir un món en el que les lleis són únicament les de l’espai creat. Un espai on el buit, finalment, queda entronitzat en l’última instantània d’aquest imaginari d’estiu.
Joana Hurtado Matheu
dijous, 8 de febrer del 2007
Sèrie "Dansa" 2001
Subscriure's a:
Missatges (Atom)