divendres, 9 de febrer de 2007

Exposició " Mars d'Agost" a La Margarete, Ciutadella 2003















Deserts de mar ( text de Joana Hurtado per l'exposició "Mars d'Agost")
"… i l’escala de l’evasió, en aquest cas de salt"
Joan Miró

L’estiu és una de les poques ocasions per gaudir de la calma, el repòs, la quietud, l’equilibri. Un agafar aire i no deixar-lo anar fins al setembre és l’agost que ens proposa la Març Rabal. Un parèntesi vital per necessari però paradoxalment mancat de vida. Un univers eteri perquè exhala aquest desig d’evasió, imbuït pel món flotant de la pintura japonesa, però alhora enigmàtic, secret de tant apartat.
Com en l’estètica de l’Ukiyo-e les escenes s’emmarquen en una realitat abstracta que pretén anar del particular a l’universal reduint-ho tot a l’essencial, mentre s’exalça allò lleuger i transitori al·ludint a les diversions més banals. Però aquí l’atmòsfera que es respira no és tan apassionant.
Els protagonistes són banyistes que no es mullen, i algun que, indecís, sembla tirar-se al mar, no ho fa de cap sinó d’esquena. Són personatges fotocopiats, sense caracteritzar, que floten per damunt d’un mar sense platja. Suspesos en passarel.les que ometen l’inici i evidencien el final, observen en silenci, amb l’excepció d’una conversa que, però, resta inaccessible, llunyana com ells. Què esperen? Què busquen? Què pensen? On són? D’on surten?
La lectura oriental l’apropa a l’obra mironiana, que entén les recurrents escales com una escapada, un voler evitar quelcom que no es menciona però que s’intueix; i al mateix temps, com la bastida d’alguna cosa en construcció. Ara bé, així com per a Miró l’escala ha de tocar sempre de peus a terra, per a la Març Rabal no. En els seus quadres l’home no s’integra en la natura, sinó que, estranger, resta prop de la frontera: un horitzó que delimita el paisatge, que el parteix en dos tipus de blaus, dues meitats d’una mateixa cosa, el mar i el cel, el ple i el buit, fins a arribar-los a confondre.
Com el desert, aquest és un espai que no genera límits, que se’ns suggereix infinit, però també és un buit on hi falta alguna cosa, on podem capbussar-nos per acabar-lo d’omplir.
No hi ha respostes, només el que veiem, com en el minimalisme, evocador i alhora indesxifrable perquè ignorem a què fa referència. La metàfora és el camí més fèrtil per l’artista, que pot dir sense explicar. Només així es pot construir un món en el que les lleis són únicament les de l’espai creat. Un espai on el buit, finalment, queda entronitzat en l’última instantània d’aquest imaginari d’estiu.

Joana Hurtado Matheu